L’hivern que em va trobar a Benasc

 

Benasc a l'hivern: un retorn, un descobriment

Hi ha llocs que portem amb nosaltres, que no abandonem mai del tot perquè ja formen part de qui som. Per a mi, Benasc és un d’aquests llocs. El conec pels seus camins, per la seva gent, per l'aire que sembla més pur, més profund. Però aquest gener vaig descobrir-lo des d'una perspectiva nova: l’hivern el vestia de blanc, i amb ell vaig aprendre què significa moure's entre la neu.

Cerler, sempre tan familiar, ara s’assemblava a una altra versió d’ella mateixa, com quan algú conegut et sorprèn amb un gest inesperat. Aquesta vegada no caminava ni explorava amb botes de muntanya; duia uns esquís.

La primera treva
Al posar-me els esquís per primer cop, em vaig adonar del poc control que tenia sobre el meu cos. Tot aquell terreny que creia entendre havia canviat. Cada pendent, cada corba que abans m’acollia ara era un repte. Recordo el primer descens. Era curt, gens impressionant vist des de fora, però dins meu semblava l'aventura d'una vida. La neu sota els meus peus no era suau ni estable; era viva, gairebé impredictible.

Hi va haver caigudes. En aquell primer moment, el contacte amb el terra fred era un bàlsam tan humil com transformador. Vaig riure, no per escarn ni per nervis, sinó per la irònica tendresa amb què la muntanya em tornava a ensenyar una lliçó que ja coneixia: que rendir-se i adaptar-se és part del camí.

El primer dia amb els esquis

 

Una terra de silenci
Dimecres vaig fer una pausa en els descensos. Vaig decidir escoltar, seguir una crida més antiga, un desig d'anar al Forau d'Aigualluts. Des de Llanos de l’Hospital, caminant amb la neu fins als genolls en alguns punts, vaig començar un trajecte que era molt més que físic. La muntanya s’anava obrint, com si m’esperés. Els seus colors eren limitats però immensos alhora: el blanc infinit, l’ombra blava dels cims, els troncs marronosos coberts de gebre. Fins i tot el fred tenia textura.

Hi ha un punt al camí, prop de la Besurta, on vaig aturar-me. No vaig mirar res concret, només vaig deixar que el silenci m’envoltés. No era un silenci buit; era ple, dens. Escoltant-lo, vaig sentir-me insignificant i, alhora, imprescindible, com si durant un instant fos tan part del paisatge com la neu o l’aigua amagada sota el gel.

De camí al Forau

Autorretrat

 

Un retorn diferent
Al tornar cap a Benasc, no era la mateixa persona que havia arribat feia uns dies. Ara conec un altre hivern, una altra cara d’aquesta terra que sempre m’havia semblat una segona casa. El gel i la neu, el risc i l’esforç, no van allunyar-me de la muntanya; van fer que l’estimés més.

Cerler i el Forau d’Aigualluts no van ser només llocs que vaig visitar amb neu per primer cop; van ser un recordatori del perquè torno una i altra vegada a aquestes valls.