La serrella

La primera llum del dia esquinça les ombres de la vall mentre abandonem Famorca. L’aire és fred, tallant com un vidre recent trencat, i porta amb ell l’olor humida dels pins adormits i el romer esguitat de rosada. Ens posem en marxa pel sender que s’enfila des de dins mateix del poble amb la promesa d’un viatge cap a al domini de la roca i el vent.

 

A poc a poc, deixem enrere la Font del Noguer, on l’aigua brolla amb la calma immemorial de les muntanyes. Aquest serà el punt de retorn, però ara la senda ens empeny endavant, cap a terrenys més aspres. L’itinerari ens duu fins a la nevera del Noguer, una gran cúpula de pedra que resisteix els embats del temps. Sota el seu sostre, durant segles, es va conservar el fred de l’hivern per a les terres baixes, una gelera on s’acumulaven els records gèlids de la serra.

 

Girem cap a l’est, buscant el barranquet de l’Era, una ferida oberta a la muntanya, una cicatriu esculpida pel temps i l’aigua. 

El camí es fa dur, la pendent es redreça i ens obliga a enfilar-nos per una pedrera trencadissa, on cada pas exigeix equilibri i paciència. Les pedres roden sota les botes amb un so sec, un murmuri mineral que acompanya la nostra ascensió.

 

A mitjan pujada, entre la pedra despullada, apareix un abric natural: una cova protegida per un mur de pedra seca. Qui el va alçar? Un pastor fugint d’un cel inclement? Un viatger atrapat per la tempesta? L’entrada, fosca i humil, sembla bategar amb la memòria d’aquells que, abans que nosaltres, van travessar aquestes terres. M’ature un instant i passe la mà per la pedra freda, sentint la seua història silenciosa.

 

L’ascens continua i, de sobte, el paisatge cobra vida: un ramat de cabres salvatges es retalla contra la roca, les seues siluetes perfilades contra el cel blanc de boirina. Els seus ulls daurats ens examinen amb curiositat distant, com si mesuraren la nostra presència, com si avaluaren si som intrusos o simplement ombres de pas. Amb un moviment àgil, desapareixen entre les roques, deixant només el rastre efímer de les seues petjades en la pols.

 

Finalment, després de l’últim esforç, arribem al collado del barranc de l’Era. El vent ens colpeja la cara, fresc i viu, portant amb ell el perfum sec de la serra.

 Ens desviem cap al sud-oest, seguint una senda pedregosa que ens condueix cap a un territori diferent: una pradera subalpina, on l’herba baixa i resistent oneja amb el vent com un mar verdós. Ací, la muntanya es despulla de tot artifici: només queden la pedra, el cel i el silenci.

L’últim tram de senda s’allarga entre roques i matolls secs, però avancem més ràpid del que esperàvem. Potser és l’emoció d’acostar-nos al primer cim, potser és el vent, que ara ens empeny amb la seua mà invisible, com si la muntanya mateixa ens convidara a conéixer el seu domini. Amb les últimes passes, deixem enrere la darrera corba i, de sobte, l’espai s’obri davant nostre.

 

La Mallà del Llop.

 

Ens aturem, respirant fondo, i alcem la mirada. La muntanya és un balcó sobre el món, i davant nostre s’estén un paisatge que ens observa, que ens parla amb el seu llenguatge silenciós de crestes i valls. Aitana, la més alta, la gran matriarca de pedra, s’alça ben a prop, vigilant-nos amb el seu perfil suau però imponent, com una vella guardiana que coneix totes les històries d’aquestes serres. Als seus peus, l’embassament de Guadalest brilla com un mirall esmaltat, un ull d’aigua atrapant la llum del matí.

 

Girem la vista i allí està el Benicadell, el nostre refugi, la muntanya que sentim casa nostra, amb la seua silueta esvelta tallant el cel com una navalla. Ens reconeix, i nosaltres reconeixem en ell els dies de vent, les nits clares, els records que el temps ha anat deixant a la seua cresta. No gaire lluny, el Montcabrer ens observa amb serenitat, la seua forma robusta com un vell amic que ens rep amb els braços oberts.

 

Mirant cap a la costa, el Montgó es dibuixa contra la línia blava del mar, un gegant adormit, un drac fossilitzat que protegeix el litoral amb la seua presència eterna. I allí, majestuós, el Puig Campana, l’heroi de les muntanyes valencianes, la gran piràmide de roca, esquinçada per la seua pròpia llegenda, com un colós que es manté en silenci però que sempre imposa respecte.

La mirada es perd en cada detall, en cada racó d’aquest paisatge immens, i per un moment ens sentim minúsculs, com petites ombres enmig d’un escenari antic i inabastable. Però llavors ens mirem els uns als altres, i la sensació canvia: no som només espectadors, som part d’aquesta muntanya, part del seu batec.

La satisfacció recorre el grup com una escalfor suau. Hem arribat a la primera fita del dia, i encara queda molt per davant, però aquest instant és nostre. 

Busquem un bon racó, a l’abric d’unes pedres, i allí, protegits del vent i envoltats per la immensitat de la serra, traiem els entrepans i el café. El primer esmorzar sempre té un gust especial, perquè no és només menjar, és celebrar. Celebrar el camí fet, la companyia, la muntanya, i aquesta sensació única de plenitud, de saber que som exactament on volem estar.

Amb l’energia renovada i l’ànim encara encés per la conquesta de la Mallà del Llop, reprenem la marxa, seguint la carena amb decisió. Davant nostre, el Pic Serrella s’alça com una fita propera, el segon cim de la jornada. Però la muntanya, com la vida, és plena d’imprevistos.

 

El sender, que al principi es dibuixa clar entre la roca, es va dissolent sota els nostres peus, engolit per la pastura. La vessant nord apareix coberta per un tapís sorprenent de prats subalpins, un paisatge insòlit en aquestes serres mediterrànies. L’Erinacea anthyllis, la dura i espinosa “coixinet de monja”, domina aquest escenari, aferrant-se a la terra com si volguera desafiar el vent persistent.

 

Caminem crestejant, el fil de la muntanya sota els nostres peus, la vall que cau a un costat, l’infinit que s’obri a l’altre. La ruta exigeix atenció, els passos són mesurats, i en aquest joc de ritmes i mirades, en aquest ball entre la pedra i el cel, passem de llarg el Pic Serrella sense adonar-nos-en.

 

Només més tard, en revisar la ruta, descobrim l’error. Un cim que havíem de trepitjar ha quedat enrere, silenciós, observant-nos passar com un vigilant immutable. La muntanya no s’ha mogut, no ha canviat, només ha sigut la nostra percepció la que ens ha jugat una mala passada.

 

No hi ha frustració, només una certa sorpresa i una rialla compartida. No sempre es tracta de conquerir cims, sinó de viure la muntanya en tota la seua magnitud. El Pla de la Casa ens espera, i amb ell, el repte final del dia. I, qui sap? Potser el Pic Serrella ens ha deixat passar de llarg aquesta vegada perquè vol que tornem.

Passat el Pic Serrella, la senda ens obliga a baixar bruscament, com si la muntanya volguera posar a prova els nostres genolls. El pendent es desploma sota els nostres peus, i en només 500 metres de distància, perdem 188 metres de desnivell. Un vertigen de pedra i graveta, un descens que ens obliga a mesurar cada pas, a frenar amb el cos, a deixar que les cames absorbisquen l’impacte amb aquella tensió elàstica que només coneixen els que han après a ballar amb la muntanya.

 

El camí serpenteja entre blocs de roca solts i trams de terra seca. Les plantes que sobreviuen ací semblen guerreres d’un altre temps: argelagues afilades, coixinets de monja impertorbables, i ací i allà, la silueta robusta d’algun càdec que s’arrapa a la vida enmig de l’aridesa. L’aire s’escalfa a mesura que descendim, i a poc a poc, la vall s’apropa.

 

Quan finalment arribem al fons del coll del Corb, la sensació és com si la muntanya ens haguera engolit per un instant per després deixar-nos en aquest replà de silenci i vent. Aquest coll, a banda de ser un punt de transició en la nostra ruta, és també la porta cap a la pròxima fita: la Penya del Corb.

 

L’ascens és més suau que les pujades ferotges de la Mallà del Llop i la Serrella. Els seus 1.221 metres no semblen un gran obstacle, i, potser per això, avancem sense pressa, deixant la cota màxima a un costat mentre seguim vorejant la seua base. El camí es torna més amable, el paisatge s’obre, i la fatiga de les primeres pujades es transforma en aquella resistència pausada que només es guanya amb les hores de marxa.

 

A cada pas, el nostre horitzó es redefineix, i davant nostre apareix l’últim gran repte del dia: el Pla de la Casa. 

Un últim coll, una última carena, i després, el retorn. Però encara no és el moment de baixar la guàrdia, perquè la muntanya sempre guarda les seues últimes proves per als qui pensen que ja ho tenen tot fet. Així que seguim endavant, deixant enrere la Penya del Corb i dirigint-nos cap a l’última gran fita de la jornada.

Davant nostre, una senyal ens marca el camí cap a l’última gran fita del dia. El Pla de la Casa s’alça com un mur de pedra al final de la travessia, una última prova per a les nostres cames cansades. 

Comencem l’ascens, sabent que cada pas ens acosta al sostre de la Serrella, a la culminació del nostre esforç.

 

La senda es redreça amb cada metre avançat, guanyant pendent sense pietat. És un tram curt, però intens, un últim examen de voluntat que ens exigeix tot el que ens queda. 

Els pulmons cremen, els músculs es tensen, però la promesa de la recompensa ens empeny cap amunt. De sobte, el camí s’obre i ens deixa en una gran explanada: un respir enmig de l’ascens, una pausa entre el sacrifici i la glòria.

Ací, a la base de l’última empenta, ens trobem amb la nevera del Pla de la Casa, una relíquia de pedra que el temps ha intentat desfer, però que ara sembla renàixer amb la reconstrucció. Pense en els homes que, segles enrere, pujaven fins ací en ple hivern per omplir-la de gel, en la duresa d’aquells dies, en la seua lluita contra la muntanya, tan diferent i tan semblant a la nostra.

 

Però encara no hem acabat. L’últim tram és més tècnic, una combinació de senda i trepada entre blocs de pedra. Les mans entren en joc, el cos es fa compacte, i cada moviment es calcula amb precisió. La muntanya no regala els seus cims, i aquest ens obliga a lluitar per cada metre.

 

I llavors, l’última passa.

 

Pla de la Casa. 1.384 metres. El sostre de la Serrella.

 

Per un moment, el silenci ho ompli tot. Respirem profundament, deixant que l’aire fred i net de les altures ens ompliga els pulmons. L’esforç, la suor, els passos incerts en la pedra… tot desapareix en aquest instant. Només queda la sensació pura de conquesta, d’haver arribat, d’haver superat el repte que ens havíem imposat.

 

Perquè la muntanya no és només un territori de roques i cims. És un escenari on ens enfrontem a nosaltres mateixos, a les nostres pròpies barreres, a la veu interior que ens diu que potser no podrem, que potser és massa dur. Però cada pas, cada ascens, és un recordatori que sí que podem. Que el límit el posem nosaltres.

 

Ens mirem, amb el cansament marcat en els rostres però amb el somriure ample dels qui han guanyat la batalla. No una batalla contra la muntanya, perquè ella sempre estarà allí, impassible. Una batalla contra nosaltres mateixos, contra la mandra, contra la por, contra el dubte.

 

I en aquest moment, amb el vent colpejant-nos la cara i l’horitzó desplegant-se infinit davant nostre, sabem que ha valgut la pena. Sempre val la pena.

Després de la foto de rigor i l’alegria compartida per haver conquerit el sostre de la Serrella, iniciem el descens. Tornem sobre els nostres passos, resseguint la senda que ens porta de nou fins al Coll del Pla de la Casa, on una vella senyal ens indica el camí cap avall. Ara, la gravetat juga al nostre favor, però el descens és vertiginós, un d’aquells trams que fan tremolar els quàdriceps i exigeixen precaució.

 

La senda es deixa caure pel Barranc del Moro, un solc profund que recull les aigües que el temps i la muntanya han anat canalitzant. La vegetació es fa més densa a mesura que perdem altitud, i en el camí deixem enrere la Font de Guadalest i la Font de la Gorriona, dos punts d’aigua que han sigut testimoni de caminants i pastors al llarg dels segles.

 

A la Font de la Gorriona trobem un encreuament. A l’esquerra, el PR-CV 182 s’encamina cap a Fageca, però nosaltres seguim a la dreta, per un sender que encara no sabem que ens durà a un últim regal de la jornada: la Penya de la Terra Nova.

 

Alcem la vista i veiem com el camí s’enfila de nou per la vessant d’una pedrera. Després de tantes hores i tant de desnivell acumulat, les nostres forces ja estan al límit. La pujada no perdona: 210 metres de desnivell en només 700 metres de distància. Una autèntica bogeria.

 

Cada pas es fa pesat, cada tram es converteix en una petita batalla contra la fatiga. La respiració s’accelera, les parades es fan inevitables, i els avituallaments es converteixen en petits rituals de supervivència. Però avancem. Com sempre, avancem.

 

Finalment, el camí ens deixa en un coll estret, i des d’ací, només queda un últim esforç. I aleshores, de sobte, som dalt açò no ens ho lleven. Aquest moment, aquesta sensació de victòria sobre nosaltres mateixos, de resistència, de voluntat indomable, quedarà gravada en la memòria molt després que el cansament s’haja oblidat.

 

Ara sí, només queda el retorn. Però sabem que quan la nit caiga i reposem el cos esgotat, el record de la jornada ens farà somriure. Perquè la muntanya sempre dona més del que demana, i hui ens ho ha tornat a demostrar.

Amb la satisfacció del repte aconseguit, iniciem el descens definitiu cap a la Font del Noguer, el punt on el cercle de la ruta es tanca. Els passos són més lleugers, però les cames ja senten el pes de l’esforç acumulat. El camí guanya i perd desnivell amb una facilitat sorprenent, com si la muntanya volguera recordar-nos que encara no hem acabat del tot, que fins a l’últim pas cal mantindre la concentració.

 

Però l’objectiu ja està clar: Famorca ens espera.

 

Quan les primeres cases del poble apareixen a la vista, una sensació de triomf ens ompli el pit. Els últims metres es fan amb aquella barreja de cansament i eufòria, com si el cos ja sapiera que la batalla s’ha guanyat i es permetera afluixar la tensió. Creuem el poble entre mirades de complicitat, ens felicitem, ens abracem. Hem compartit quilòmetres, esforços i silencis, i ara compartim aquest moment de victòria.

 

Un canvi de roba, un últim sospir de la muntanya encara enganxat a la pell, i anem a buscar el bar del poble. Allí, entre rialles i brindis, celebrem la conquesta amb una cervesa ben fresca i un bon dinar per a recuperar les energies perdudes.

 La conversa flueix entre anècdotes del dia, moments crítics i instants memorables.

 

Han sigut 12,84 quilòmetres, amb 1.260 metres de desnivell acumulat en 6 hores i mitja. Una ruta exigent, una jornada intensa, però una prova més que hem superat junts.

 

Ja sabem que la gent de Cerveserra pot amb qualsevol repte que es propose. I hui, una vegada més, ho hem demostrat.