La Valleta d'Agres

Aquest matí m'he llevat una mica més aviat del que solia, amb un nus a l'estómac, nerviós i emocionat com un xiquet. Ahir a la nit, vaig preparar la motxilla amb les quatre coses bàsiques per a l'excursió i això ha fet tot més fàcil avui.

Com sempre, he començat el matí amb un café amb llet al bar de costum, establint la rutina habitual per encarar el dia. Després, he recollit als companys d'institut i hem dirigit a l'inici de la ruta, amb l'aire carregat d'anticipació i emocions a flor de pell. Era un començament emocionant per a l'excursió planejada amb els meus amics de classe.

La ruta s'inicia des de la Casa el Clau d'Albaida, un indret amb una rica història com a residència dels guardes forestals, avui anomenats agents mediambientals. El nostre destí, era Agres, un poble encantador a la província d'Alacant, on teníem previst esmorzar a la pensió Mariola.

Pensant en l'esmorzar, hem encetat el camí, superant les primeres fases per les faldes de la Cova Alta. Inicialment, seguim una pista forestal ampla, que a poc a poc es transforma en un sender més estret a mesura que ascendim. Després de deixar enrere la ruta cap a la Cova Alta, m'enfilat per la senda de la Palla, que finalment ens ha portat al coll de Santa Anna, punt on es dibuixa la frontera entre València i Alacant.

Aquesta divisió territorial segueix el recorregut de les aigües: quan plou en aquesta zona, una part de l'aigua segueix cap a la regió valenciana mentre l'altra part es dirigeix cap a Alacant. Aquest fenomen, conegut en valencià com "Aigua Sant", ens ha explicat el nostre professor de Topografia. La paraula "Aigua Sant" és una fusió entre 'aigua' i 'vessants' (ladera en castellà) que s'ha adaptat amb el temps fins a la seua forma actual. És fascinant veure com el llenguatge es mou i es modela en consonància amb la terra i els seus cants més íntims.

El descens des del coll de Santa Anna ens ha regalat unes vistes que eren com una pintura viva; la vall d'Agres s'estenia com una manta brodada amb terrats preparats per a rebre les llavors del blat, alguns d'ells ja plens de vida verda. A l'horitzó, la serra de Mariola es presentava elegant, adornada amb la seua bellesa natural. I allí, observant-nos amb majestuositat, es trobava el Montcabrer, com un vigilant guardià que ens saludava amb serenor. Ha sigut una sensació de connexió amb la grandesa i la força del paisatge que ens abraçava. És com si la natura mateixa ens convidara a admirar-la, mostrant la seua bellesa en tota la seua esplendor.

Una vegada acabat el descens, hem hagut de realitzar amb una petita desviació a causa de la presència de gossos Mastins, vigilant un ramat d'ovelles. Així que hem fet un rodeig per evitar interferir amb les seues tasques de protecció.

En arribar a la pensió, un altre company que s'havia adormit estava allí esperant-nos. Després d'un esmorzar tranquil, em représ el camí amb la mateixa il·lusió però amb l'estómac satisfet.

L'ascens ha sigut pel camí del mas dels carros, m'encanta la vall d'Agres perquè està plena de masos.

Una vegada dalt, una senda ombrienca, ens ha portat fins als vehicles. Les nostres cares reflectien la satisfacció d'un recorregut de quinze quilòmetres que, malgrat la distància, ha passat volant. Cada pas en aquest camí suposa un nou record per a la meua col·lecció personal.

Per molt que l'explore, el País Valencià no deixa mai de sorprendre amb els seus raconets meravellosos.