L'Ansietat: La Veu Inquieta que No Calla

 

La eixida al Castell de Carrícola esta vesprada no ha sigut tant per a millorar la meua preparació física de cara a eixos nous projectes muntanyencs que tinc en ment. Encara que, he d’admetre que el desnivell i la fatiga acumulada d'una llarga jornada nocturna de treball han fet que esta caminada, que normalment seria suau, es convertira en un menut "sobreesforç".

Tanmateix, la vertadera finalitat d’esta caminada ha sigut una altra: intentar apaivagar l’angoixa que em provoca el contacte amb la soledat. Malgrat els mesos que han passat, encara no m’hi acostume del tot. Potser el paisatge i l’esforç físic m’ajuden a trobar una mica de calma entre tant soroll interior.

Potser sóc feliç a les muntanyes perquè, enmig de la seua grandesa, tot sembla més senzill, més lleuger. No ho sé amb certesa. Tal vegada les muntanyes em donen el coratge que necessite per a continuar endavant, per a enfrontar els reptes que la vida em posa davant. O potser, simplement, m’ofereixen eixa pau tan esquiva, eixe silenci que, per un instant, calma el caos que batega dins de mi.

Allí, les preocupacions es tornen menudes, com granets de sorra que el vent s’emporta, i els meus pensaments, que de vegades m’atrapen, es dissolen amb la brisa. És allí, en eixa immensitat, on realment em trobe, encara que no sempre tinga les respostes. Però potser no fan falta, potser siga el camí, i no les respostes, el que realment busque.

La veritat és que l'ansietat és com una vella coneguda que apareix sense avisar, s'asseu al teu costat i comença a parlar-te a l'orella amb veu baixa però constant. És insistente, implacable, com si tinguera una llista infinita de coses per recordar-te: “I si açò no ix bé?”, “I si t'equivoques?”, “Què faràs després?”. Mai s'acaba la seua conversa.

De vegades és subtil, altres, més impetuosa. Es filtra com una ombra en cada racó de la ment, fent-te sentir que hi ha alguna cosa fora de lloc encara que tot semble en calma. Com una tempesta que no arriba, però que sents pròxima.

És inquieta, mai està quieta. Li agrada moure’s, i fa que el teu cos es moga també, com si no pogueres trobar la posició adequada. I quan sembla que per fi se'n va, que pots respirar, només està esperant el moment de tornar, tal vegada amb una nova preocupació, un altre dubte.

L'ansietat no és enemiga ni amiga. És, potser, una companya innecessària que encara no ha après a anar-se'n quan no se la necessita, com una visita que no sap quan és l'hora d'acomiadar-se.