Quan ens perdem de nosaltres mateixos

Hi ha moments en què la vida sembla una cursa sense final. Dies en què tot es mou ràpidament, però no sabem cap on anem. Obligacions, calendaris, expectatives. I enmig de tot això, sense adonar-nos-en, ens perdem. Ens perdem de nosaltres mateixos.

No és un fet brusc. No és que un dia et mires a l'espill i no et reconegues, tot i que de vegades també passa. És més subtil. Com una petita fissura que, amb el temps, s’eixampla. Deixes de fer el que t’agrada perquè “no tens temps.” Somrius quan no tens ganes, parles sense voler dir res, t’emplenes d’activitats per no sentir el buit. La connexió amb un mateix no es trenca de cop. Es va apagant a poc a poc, com una espelma que es consumix.

I llavors, un dia, el silenci pesa. Et sents estrany en la teua pròpia pell, com si fores un espectador de la teua vida. És una sensació amarga, però necessària. Perquè és en aquest punt que pots començar a escoltar. No les veus de fora, sinó la teua. La que feia tant de temps que cridava fluixet perquè no li feies cas.

Reconnectar amb un mateix no és fàcil. No hi ha una fórmula màgica. Però sí que hi ha passos petits: aprendre a estar sol sense sentir-te sol. Preguntar-te què necessites, no què esperen els altres. Fer alguna cosa que t’ompli sense haver de demostrar res. A poc a poc, tornar a ser casa teua.

Perquè al final, la connexió amb un mateix no és un luxe. És una necessitat. Sense ella, podem viure, sí, però ho fem com espectres, allunyats del que realment som. Tornar a un mateix no és trobar-se, és recordar qui eres abans que el món et distragués. I això, potser, és el més important que podem fer.