Un bolet, una lliço

 

Una de les coses que mes recorde de ma uela era que de sovint deia aquest refrany: "Xiquet, un bolet, una lliçó." No era un mantra solemne, més aviat ho deixava anar mentre preparava el dinar o quan algú explicava alguna anècdota del dia. Jo sempre me la mirava amb cara de no entendre res. Què podia voler dir? Els bolets eren bolets i prou.

Amb el temps, però, vaig començar a recordar aquelles paraules en moments inesperats: quan cometia errors, quan dubtava davant d’una decisió, o fins i tot quan alguna cosa ixia bé de casualitat. Era com si aquella frase de ma uela m’acompanyara, dient-me que cada situació, bona o dolenta, tenia una lliçó amagada si la sabia buscar.

El refrany de ma uela no parlava del bosc, parlava de la vida. A cada error, a cada encert, hi ha alguna cosa per aprendre. A cada pas, una història que deixa rastre. Entendre això em va costar anys, perquè sovint volem que tot siga blanc o negre, fàcil, sense riscos ni sorpreses. Però la vida no és així. És com el bosc: imprevisible i plena d’oportunitats per créixer si tens els ulls oberts.

Ara, quan penso en aquell refrany, trobe una saviesa senzilla però poderosa. A cada bolet, una lliçó. A cada experiència, un motiu per aturar-se i reflexionar. I és curiós com una frase que em semblava insignificant s’ha convertit en una de les lliçons més grans que m’ha deixat ma uela. Al capdavall, potser la vida consisteix a omplir la cistella amb més encerts que errors, però sense por d’aprendre d’ambdós.