Camins que parlen de mi
He ixit a caminar des de la Casa els Guardes d'Albaida, una construcció robusta i senzilla, testimoni d’una altra època, quan els boscos eren vigilats amb ulls humans i no amb càmeres. Ara, reconvertida en un centre de dia per a persones amb Alzheimer, la casa desprèn una calma reverencial, com si els seus murs de pedra grossa guardaren records que s’escapen de la memòria. He deixat el cotxe a l’esplanada empedrada amb rajoles de fang, antigament utilitzada per assecar les pinyes del pi pinyoner. Jo no ho he conegut, però si tanque els ulls, encara sembla que es puga sentir l’aroma dolç de la resina calenta baix el sol.
El passeig comença a la pista forestal, recentment asfaltada, que descendeix suaument com un riu de alquitrà. A banda i banda, el paisatge mostra les actuacions recents de les brigades forestals. La vegetació baixa ha estat aclarida amb precisió per eliminar combustible, una mesura necessària per prevenir incendis, però que deixa una sensació estranya de buit, com si faltés una peça al trencaclosques. Tot i això, la natura és resilient, i ja comencen a resorgir petits brots verds entre les branques tallades, testimonis de la vida que sempre troba el seu camí.
Després de caminar uns sis o set minuts per aquesta pista, deixe enrere l’asfalt per endinsar-me en una pista de grava fina, on les petjades ressonen amb un cruixir suau, com un murmuri que m'acompanya. Els pins, alts, s’apropen cada vegada més fins a formar un sostre vegetal que filtra la llum en rajos daurats. Aquesta ombra subtil refresca l’ambient, omplint l’aire d’una humitat terrosa i un aroma que recorda la meua infància, quan jugar era una aventura sense límits.
El sotabosc està esplèndid, un llenç de colors i textures que sembla pintat amb pinzellades delicades. Em detinc per fotografiar el romer en flor
Aquest s’alça amb una elegància humil al marge del camí. Les seves fulles, allargades i primes, exhibeixen un verd grisenc amb un subtil reflex platejat quan el sol les acarona. En tocar-les, desprenen una aroma intensa, fresca i penetrant, una barreja de resina i mar, que desperta els sentits i connecta amb alguna cosa antiga. En aquesta època de l’any, les seves flors minúscules esclaten en una delicada paleta de blaus i liles, com xicotetes estrelles que esquitxen les tiges llenyoses. Aquest blau, contrasta amb el verd argentat de les fulles, creant un espectacle sobri però captivador. El romer, arrelat a la terra seca i pedregosa, em recorda la senzillesa i la resistència de la vida.
L'acompanya la garriga o estepa blanca (Cistus albidus), robusta i impetuosa, cobrint el sotabosc com un mar ondulant de fulles rugoses i coriàcies. La seva textura aspre contrasta amb la delicadesa efímera de les seves flors, que semblen fetes de paper de seda arrugat. Són flors grans, de pètals roses i arrissats, amb una fragilitat tan intensa que semblen a punt de fondre’s amb el vent. Al centre, un pom d'estams grocs daurats, vibrant i plens de llum, atrau abelles i papallones que es perden en un banquet de pol·len i nèctar.
El camí continua endavant, serpentejant entre els pins que amb un lleuger xiuxiueig, és com si compartiren secrets entre ells.
El vent és fresc, gairebé fred, però el cos comença a entrar en calor amb cada passa. Primer són els músculs de les cames, que es destensen lentament, acostumant-se al moviment. Després, l’esquena es redreça i els braços es balancegen amb més fluïdesa. Les articulacions, adormides i rígides al començar, es van escalfant, una sensació d’alliberament quan el cos troba el seu ritme natural i tot flueix .
El sol es pon darrere de les muntanyes, encenent l’horitzó amb tonalitats de taronja i violeta. La llum daurada impacta en la terra i dibuixa ombres llargues que s’allarguen pel camí com dits que s’aferren al dia que s’acaba, avui tinc una altra cosa en ment.
una mata de timonet en flor arrelada a la terra seca, resistint el vent fresc del capvespre. Les tiges fines i llenyoses s’enreden entre elles, formant una mata densa i desordenada. Les fulles, menudes i allargades, tenen un verd suau amb un reflex grisenc. Quan les fregue suaument amb els dits, desprenen una aroma intens i càlid, una mescla de camp i sol, com un record d’estiu en ple hivern.
Les flors minúscules esquitxen les tiges amb pinzellades de lila i rosa pàl·lid. Són tan petites que semblen sospirs de color, delicades i fràgils, però fermes alhora. Formes tubulars que s’obrin en pètals arrodonits, gairebé transparents quan la llum les travessa
Sempre he passat per aquest camí, una i altra vegada, com si fora part d’un ritual. Conec cada revolta, cada pedra fora de lloc. Però mai m’he desviat per pujar a l’Alt del Castell Vell, tot i veure’l cada vegada que passe. Des d’abaix, sembla observar-me amb mirada pacient, cridant-me. Avui, però, alguna cosa ha canviat. Potser és la posta de sol que il·lumina la senda, o potser és la necessitat de trencar la rutina i descobrir nous camins.
Deixe la pista forestal i em desvie a la dreta. La senda descendeix cap al nord, serpentejant entre matolls. La grava s’esvara baix els peus i el sol comença a pintar ombres allargades sobre la terra. El vent fresc em colpeja la cara. L’aire fa olor de vida.
La senda travessa la urbanització del Vall de la Salut. Cases disperses entre els arbres, silencioses, amb jardins descuidats i vistes espectaculars. Les teulades reflecteixen els últims raigs del sol. Baixe amb pas ràpid, notant la inèrcia a les cames. Els genolls absorbeixen l'impacte. El cos es relaxa.
El camí es creua amb una altra senda. Més estreta. Es precipita cap amunt, directa. La pendent és pronunciada. L’ascens comença amb força. L'aire es fa més dens, la respiració s'accelera, els músculs cremen.
Pare per agafar aire. El cor batega ràpidament. Els pulmons s’eixamplen buscant oxigen. El sol queda a la meua esquena. Sento la calor al bascoll. Em lleve el tallavent, l’aire fresc toca la pell suada, un calfred em recorre l’esquena.
Mire cap amunt. El turó sembla inabastable. La senda continua recta, sense treva. Uns 300 metres de pujada implacable. Inspire profundament, continue ascendint, les cames pesen, els braços m’ajuden a impulsar-me, el vent xiula entre la vegetació i la pendent em torna a guanyar i m’obliga a parar, una altra vegada.
Torne a avançar. Els músculs es queixen, però la voluntat és més forta, les passes s’acumulen. El cim es fa més pròxim i els últims raigs de sol il·luminen la senda amb una llum espectacular. La muntanya sembla respirar, em sent viu.
Finalment, arribe dalt del turó. El terreny es suavitza. Les cames alleugerides troben un ritme més tranquil. La senda planeja uns metres abans d’enfilar-se per l’últim turonet.
La pujada és curta però intensa. Els músculs protesten, exhausts per l’esforç acumulat. L’aire entra amb força als pulmons. Em sent pesat, la senda és ben marcada, serpentejant fins a les restes de la muralla del Castell Vell.
Quan arribe, em quede quet, amb les mans als genolls, intentant recuperar l’alé. La creu s’alça davant meu, es manté ferma, resistint el vent que bufa amb força i els anys.
M’assec sobre una pedra, els pulmons tornen al seu ritme, les cames encara tremolen. La vista s’obre davant meu, la vall s’estén ampla i serena, banyada per la llum suau del capvespre.
Em gire i observe les restes de la muralla. Pedres desgastades, col·locades amb precisió en un passat llunyà, algunes han caigut, altres s’aguanten amb orgull.
Traces d’un temps oblidat, de vides que ja no hi són. Rere les pedres, l’ombra del que un dia fou el Castell .
Intente imaginar com seria aquell castell. Les torres altes, vigilants eternes de la vall, les muralles imponents, protecció contra invasors i tempestes. Em pregunte quines històries amaguen aquestes pedres.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada