Montcabrer

L’alba s’estenia tímida sobre la muntanya quan he arribat a la font de Mariola. Els primers rajos de sol lluitaven per obrir-se pas entre l’aire gelat, mentre el termómetre del cotxe marcava -6 graus. Tot al meu voltant semblava petrificat pel fred: els xarcos es vestien de vidre i la sequia lluía una crosta de gel fràgil que cruixia amb cada pas. Fins i tot la muntanya, amb una lleugera enfarinada, semblava contindre la respiració, com si no volguera despertar del tot.

L’ascens començava suau, seguint la pista forestal, pel GR7. Amb cada pas, el cos s’escalfava lentament, però l’aire continuava mossegant la pell. La font del Cirer, amb el seu murmuri glaçat, m’acompanyava breument abans que el camí em duguera fins al mas de la Foia Ampla. Allà, la pista donava pas a una senda que, sense pietat, s’empinava cap al cel.

Deixant enrere el GR7, el PR-CV 57 m’endinsava en un bosc nu, on les branques eren dits d’hivern assenyalant el firmament. El silenci es feia espés, només trencat pel cruixit de les pedres sota les botes i l’alé accelerat pel desnivell. L’esforç es convertía en una dansa entre la ment i el cos, en una conversa silenciosa amb la muntanya.

I finalment, després d’una bona estona de lluita contra la pendent, el cim es desplegava davant meu. 1.390 metres sobre el món, 1.390 metres de fred, vent i llibertat. La Mariola sencera es mostrava amb tota la seua majestuositat, amb les valls esteses com un llenç ple de tonalitats d’hivern. Els cims veíns saludaven en la distància, testimonis antics de mil ascensions.

Un esmorzar reparador, amb les mans gelades i lànima plena, i després la tornada. El mateix camí, ara amb la llum més alta i la muntanya un pèl més càlida, com si la nostra presència haguera trencat la seua letargia. El cotxe esperava allà baix, a la font de Mariola, punt de partida i de retorn, però amb la certesa que la muntanya m’havia regalat molt més que una ascensió, m’havia regalat un matí de vida pura.

El primer dels 8mils valencians està