El maigmó

 

El cim escollit per a aquesta nova etapa del projecte "Els 8 mils de Diania" és el majestuós Maigmó, una muntanya imponent que s’alça amb els seus 1.296 metres sobre el nivell del mar. L’aventura comença al Portell de Catí, situat a la CV-817, a mig camí entre Castalla i Petrer, molt a prop del bell paratge del Xorret de Catí. Aquest punt d’inici és com un portal cap a un altre món: el Maigmó es mostra davant meu amb tota la seua força, un immens baluard de roca que sembla desafiar l’horitzó.

A mesura que avance cap al Portell, comence a adonar-me que aquesta muntanya té molt més a oferir del que m’esperava. Em sorprén la vastitud dels pinars que l’envolten, com si volgueren abraçar-la amb un mantell verd i viu. Sempre havia pensat que aquesta zona era un secarral, una terra aspra i despullada, però no puc estar més content d’haver estat tan equivocat. Maleïts prejudicis, em dic, mentre observe com els arbres es despleguen com un exèrcit silenciós i indomable al peu de la muntanya.

I entonces, en una de les corbes del port, arriba la primera emoció del dia: el mar. Els primers rajos de sol llisquen suaument sobre la superfície de l’aigua, i l’horitzó, difuminat en la llum de l’alba, sembla fondre’s amb un mar de núvols que flueix com una marea silenciosa. És un espectacle brutal, tot sembla estar en harmonia en aquest moment: la muntanya, el bosc, el cel i el mar… tots confabulats per donar la benvinguda a qui s’atrevisca a recórrer aquests paratges.

Bona part d’aquesta muntanya està situada dins el terme municipal de Castalla, la terra natal d’Enric Valor. Aquest fet afegeix un toc literari i cultural a l’aventura, ja que les històries i rondalles de Valor semblen impregnar l’aire. Pronte, gràcies al meu guia i amic Toni, descobrisc que la casa on va nàixer aquest escriptor està situada precisament ací, a les faldes del Maigmó, arrelant encara més aquest cim en l’imaginari cultural de les terres valencianes.

El Maigmó no és una muntanya qualsevol. La seua figura s’erigeix com un símbol per a les terres de Diania, destacant per la seua majestuositat, bellesa i capacitat de posar a prova els muntanyers més agosarats. La seua silueta rocosa domina l’horitzó i és un referent paisatgístic per a la comarca. A més, forma part d’un paratge natural protegit que inclou també la Serra del Sit, una altra joia d’aquest territori mediterrani ple de contrastos. 

A l’arribada al Portell de Catí em reunisc amb Toni, el meu guia i amic. Sempre és un plaer compartir  amb ell. Ens saludem amb un abraç ferm i sincer, i sense perdre més temps, faig els preparatius per començar l’ascens. Em canvie les sabates per les botes de muntanya, em done un traguet d’aigua fresca i mossegue un parell d’orellons d’albercoc, suficients per trencar el dejuni que arrossegue des d’ahir a l’hora de berenar. Amb l’energia renovada, ens posem en marxa.

La senda s’enfila des del primer moment, com si la muntanya volguera recordar-nos que no regalarà ni un metre del seu cim. L’ascens és exigent, i ja als primers passos ens fa traure la llengua, però la satisfacció de caminar per aquest paratge compensa sobradament l’esforç. La ruta serpenteja per un sender ben marcat, envoltat d’un mosaic de matolls aromàtics, pins i carrasques que aporten un toc de verdor vibrant al paisatge.

Després de recórrer a penes 800 metres, arribem al primer punt destacat de la ruta: la nevera del Carrascalet. Es tracta d’un antic pou de neu abandonat que encara es conserva en un estat sorprenentment bo. Aquestes construccions, que semblen perdudes en el temps, eren utilitzades antigament per emmagatzemar la neu i conservar-la durant els mesos d’estiu, quan el gel es convertia en un bé preuat per a la població. Al costat del pou, trobem unes coves excavades en la roca que servien de refugi als nevaters, els treballadors que passaven ací les nits fredes i solitàries mentre recollien i compactaven la neu.

 

Després de gaudir uns minuts de la història i el silenci que emana del pou de neu, reprenem l’ascens per la senda. A poc a poc, el camí continua guanyant altura i, amb cada pas, el paisatge sembla obrir-se davant nostre com una finestra cap a l’infinit. Uns metres més amunt, el sender s’eixampla una mica i la vegetació es torna menys densa. Això ens permet albirar el Maigmó des d’una perspectiva totalment nova i inesperada. És la primera vegada que el veig així, i la imatge em deixa sense paraules, la muntanya s’erigeix davant nostre, solemne i majestuosa.

A la nostra dreta, deixem l’Alt del Carrascalet, que amb els seus 1.245 metres sembla voler competir amb el Maigmó per dominar l’horitzó. Sense detindre’ns massa, avancem una mica més fins a arribar a un mirador natural que ens ofereix un dels espectacles més impressionants que he vist en molt de temps.

 

Davant nostre s’estén un panorama vast i gairebé irreal. El Maigmó es mostra en tota la seua esplendor, imponent i elegant, mentre al fons, el blau del mar dibuixa una línia suau que es fon amb el cel. Des d’aquest punt privilegiat podem contemplar la plana d’Alacant, amb els seus pobles escampats com petites taques blanques, i més enllà, distingim clarament el perfil de la Serra de Bèrnia i la silueta inconfusible del Montgó. Cap al sud, la vista s’estén fins a la Vega Baixa i les salines de Santa Pola, que brillen com espills líquids sota el sol. També veiem el Fondó d’Elx, un paratge humit que sembla un oasi enmig d’aquesta terra tan mediterrània.

És un d’aquells moments en què sents que el món es fa gran i petit alhora. Gran, perquè l’horitzó sembla no tindre fi; i petit, perquè t’adones que estàs connectat amb tot el que t’envolta. Ací dalt, el temps sembla aturar-se, i l’esforç de l’ascens queda recompensat amb escreix per aquest espectacle natural que et deixa sense alé.

 

 

Després de gaudir de les vistes des del mirador, reprenem la marxa, i per primera vegada en el que portem de ruta, el camí comença a descendir suaument. La senda ens porta per un tram que serpenteja entre bancals recent llaurats, on la terra negra i humida sembla respirar després del treball dels llauradors. Aquest paisatge agrícola ens ofereix una pausa inesperada enmig del món muntanyenc, com si la muntanya i el camp es donaren la mà en aquesta terra plena de contrastos.

El motiu d’aquest desviament és clar: ens dirigim a la cova de Mossèn Francés, una cavitat natural carregada d’història i misteri. La cova ha estat coneguda i utilitzada pels humans des de temps immemorials, i la seua entrada ha estat ampliada probablement pels pastors per facilitar l’accessibilitat al bestiar. Així ho testifiquen les marques de barrena que encara es poden observar en la roca. Aquesta intervenció humana ens fa pensar que, en altres èpoques, l’entrada devia ser molt més estreta i fàcil de camuflar, la qual cosa aportava més seguretat a aquells que trobaven refugi en ella.

 

Reprenem el camí entre els bancals recent llaurats, com si travessàrem un paisatge que es debat entre l’obra de l’home i la força de la natura. L’aire porta encara l’aroma fresc de la terra humida, i els nostres passos deixen una petjada suau sobre aquesta pell negra i llaurada. El sol, cada vegada més alt, projecta ombres allargades que dansen entre les espigues incipients i els matolls que resisteixen a les vores del camí.

Ens retrobem amb la senda que havíem deixat enrere, un camí que ressegueix l’aiguavessant de la muntanya amb la paciència d’un riu que flueix entre els vessants. És una senda tranquil·la, que ens ofereix un respir després de les primeres pujades. Avancem a bon ritme, però amb la sensació que la muntanya, imponent, ens observa des del seu silenci mil·lenari, com un gegant que guarda els seus secrets.

El camí va planejant, però no ens confiem. La muntanya sempre té l’última paraula, i de sobte, com si ens volguera posar a prova un últim cop, el sender s’alça davant nostre amb un pendent sobtat que ens talla l’alé. Les cames tremolen, la respiració s’accelera, però no ens rendim. A cada pas, el cor batega més fort, com si volguera fer-se eco dels batecs que segurament han ressonat per aquestes terres des de temps immemorials.

Finalment, amb un últim impuls, arribem a l’observatori forestal del Maigmó. I allí està, davant nostre, tan pròxim que sembla que el puguem tocar amb les mans: el cim del Maigmó, solemne i majestuós, com un déu adormit sobre l’horitzó. Ens aturem, deixem caure les motxilles a terra i respirem profundament. És un d’aquells moments en què la fatiga es barreja amb l’eufòria i l’admiració.

Fem un traguet d’aigua i observem en silenci el paisatge que s’obre als nostres peus. La plana d’Alacant, el mar a l’horitzó, i la línia infinita de muntanyes que semblen perdre’s en la llunyania. Mentre reposàvem, un home s’acosta per saludar-nos. Ens parla amb la serenitat d’aquells que han crescut en sintonia amb la muntanya, i ens explica que han reposat una de les cadenes que estava en mal estat.

L'area tallafoc amb el Maigmó al fons

 

Quan estem a punt de reprendre el camí, ens sorprèn la visió d’un treball pacient i precís que es desplega davant nostre: la brigada de tallafocs està revisant les àrees que protegiran la muntanya durant la pròxima temporada d’incendis. La remor de les desbrossadores es barreja amb el cant distant dels ocells, i enmig d’aquest paisatge mediterrani, els membres de la brigada semblen formiguetes laborioses que treballen per assegurar que aquest bosc es mantinga viu i sa. És un treball on,  la gestió de la muntanya és una tasca col·lectiva,  que moltes vegades passa desapercebuda.

Comencem a descendir, les cames comencen a notar el cansament, però la baixada ens ofereix un respir físic mentre la ment es relaxa i gaudeix del paisatge. El sender ens porta, ara més suau, fins a la base del turó següent, i avancem entre matolls de romer, timó i argelagues que impregnen l’aire d’un aroma intens i refrescant. La senda planeja lleugerament, com si la muntanya ens oferira una treva després del tram més exigent.

Arribats al turó. trobem amb la brigada de tallafocs, que ha avançat pel terreny. Ens aturem per conversar una estona, i, com sol passar en aquest món del sector forestal, el destí ens regala una sorpresa: entre els membres de la brigada, reconec una cara familiar. És un vell conegut. Ens saludem amb alegria i intercanviem algunes paraules sobre l’estat del terreny, les últimes novetats. És curiós com la muntanya pot fer coincidir camins que semblaven haver-se separat feia temps.

 

Reprenem el camí amb pas ferm,  la muntanya ens vol regalar un respir abans del següent pas. A cada passa, el paisatge canvia subtilment, i l’aire fresc del matí comença a escalfar-se a poc a poc sota el sol que ja s’enfila en la seua plenitud.

Després d’un tram suau i amable, el camí ens mena a un alteronet. I allí, davant nostre, com eixint de darrere d’un teló de pins, apareix el Maigmonet. Amb els seus 1177 metres sobre el nivell del mar, sembla el fill orgullós del gegant que és el Maigmó. Hi ha en ell una presència més discreta, però no menys bella, com una rèplica més jove, més humil, però carregada d’encant. La seua silueta, retallada contra el cel clar, ens fa aturar de manera instintiva. Contemplem la seua forma i no podem evitar atribuir-li una certa humanitat, com si fóra un hereu natural d’aquesta terra de cims i valls.

El Maigmonet

 És un moment de pausa, de contemplació, on el silenci torna a fer-se present. El Maigmonet ens mira, o potser som nosaltres els qui el mirem buscant alguna resposta que no es diu en paraules. Sabem que ens apropem al final de la ruta, però també que aquesta muntanya, com totes, ens ha canviat una miqueta per dins.

 

Després de descendir suaument i vorejar el Maigmonet, que ens acompanya ara des de l’altre costat amb la seua silueta arrodonida i serena, arribem al fons d’un barranc fresc i ombrívol, recorrem un centenar de metres per una pista forestal, i allí, quasi sense avisar, la muntanya ens convida —o més bé ens desafia— a l’últim gran ascens. Una senda s’enfila decidida per la vessant, empinada com una pregunta directa que només es pot respondre amb l’alé i la voluntat. És un tram curt, sí, però intens. El cor batega fort i la suor comença a aflorar, mentre les cames, fidels i valentes, ens impulsen amunt sota un primer sostre de pins que ens protegeix amb la seua ombra.

Però conforme guanyem altura, la vegetació desapareix i la roca nua pren el protagonisme. Les parets es tornen severes, tallades pel temps i pel vent, com si la muntanya volguera mostrar-nos la seua cara més antiga i essencial. És una bellesa austera, mineral, on només habiten el silenci i la llum.

Arribem finalment a la base del tram que ens farà tocar la pedra amb les mans: una secció equipada amb grapes i cadenes, on la muntanya exigeix respecte i concentració. Cal usar no sols les cames, sinó també els braços, els dits, la intuïció. És el moment d’escalar, de deixar-se portar pel ritme del propi cos i confiar. La roca és ferma, les grapes segures, i les cadenes brillen sota el sol com venes metàl·liques que connecten amb el cor de la muntanya.

L’adrenalina creix, però també l’emoció. Estem a punt de fer cim.

L'ascens per la pedra

Uns utims metres abans de conquerir el Maigmó

El sol darrere del cim

 

Superat el pas de les cadenes, amb els braços cansats però el cor exaltat, tan sols ens queda deixar-nos portar pels últims metres de senda que ens conduïxen, com una promesa complida, fins a la cresta del gegant. I allí està: el cim del Maigmó. 1296 metres sobre el nivell del mar. Un nom gravat a les altures, un lloc que ja no només figura en els mapes sinó també dins de nosaltres.

El sol acarona la carena, i la brisa, fresca i neta, ens abraça com si la muntanya mateixa ens donara la benvinguda. Ens asseiem damunt la pedra calenta, deixem caure les motxilles, i, amb la mirada perduda en l’horitzó, obrim el ritual de tot muntanyer: l’esmorzar. El pa sap a glòria, els fruits secs són festí, i l’aigua, regalada amb generositat a cada glop, sembla brollar directament de la font de la vida.

Tot al nostre voltant és majestuositat. La llum del dia pinta els relleus amb pinzellades d’or, i des d’aquesta talaia, contemplem un país sencer: l’Alacantí, les valls interiors, les planes que arriben al mar, i, més enllà, com una il·lusió blava, la línia infinita del Mediterrani. 

Potser és l’adrenalina del repte superat. Potser és el silenci. Potser és saber-se part d’alguna cosa gran. Però tot sembla més viu, més intens, més bell. Des d’ací dalt, el món pren una altra forma. El temps es dilata. I per un instant, tot és plenitud.

 

 

El descens, com sol passar després de les grans gestes, va resultar si cap més dur encara que la pujada. El cos, que ja havia tastat la glòria del cim, arrossegava ara el pes del cansament acumulat. Les cames protestaven a cada passa, com si demanaren una treva, i el sol començava a fer-se sentir amb una calor seca que eixugava les ombres dels pins.

El paisatge ja no ens parlava amb la veu solemne de l’ascens, sinó amb una monotonia de planisses i trams repetits. Cap sorpresa, cap mirador, cap racó d’aquells que ens fan alçar les celles. 

I llavors, com un darrer regal inesperat, aparegué una casa modesta, silenciosa, acollida pel vessant: la casa on va nàixer Enric Valor. Em quede mirant-la amb una mena de respecte contingut. No és només una casa vella al peu del Maigmó. És un símbol. Un bressol de paraules, de rondalles, de llengua viva..

 

 En eixa darrera mirada abans del comiat, ens n'adonem que no sols s’hi puja per fer cim, sinó també per comprendre millor la terra i els noms que la sostenen.

Amb els peus adolorits però l’ànima en calma, arribem al portell de Catí. El cercle es tanca. I mentre em torne a posar les sabates de caminar pel món, pense que, d’alguna manera, el Maigmó ja no és només una muntanya. És un lloc que porte dins, com una paraula que s’ha fet meua.